Khartum, Sudan, 7 de març del 2017
He dormit molt bé, fins quasi les set del matí.
He descorregut les cortines de l’habitació enlloc de descórrer la cremallera de la tenda, que és el que he fet durant molts matins d’aquest viatge. Els vidres m’han semblat una presó perquè no es podien obrir. Però he pogut contemplar el perfil dels núvols que ocupaven el cel. El groc i el gris són dos colors que manen. El vermell continua sent fluixet.
Dia lliure!
Avui era el dia lliure per als dragomaners. I sembla que el meu cos ho sap perquè no tenia gens de ganes d’alçar-se. Ho entenc, perquè abuse d’ell.
Finalment, a les vuit del matí m’he assegut a desdejunar. Fruita i dos trossets de pa.
Mustafà, l’home de la recepció, m’ha presentat Madhi. En eixir de l’hotel, Madhi ha parat una minifurgoneta. El xofer m’ha dit que ens cobraria 30 ‘sudanès pounds’ pel transport. He acceptat. M’encanta gaudir de les ciutats a través d’un artefacte que es desplaça amb la força d’un motor.
En cerca de pintures
Després d’estar aturats en uns quants embussos, hem arribat a la zona de Khartum-dos. Els xofer ens ha deixat davant la botiga Orxida, que és de coses de papereria. Només he trobat uns tubets xicotets de pintures d’aigua. No era el que jo buscava. Els he comprats, però espere trobar-ne més quan arribe a Egipte perquè estic quedant-me sense material.
La intensitat del sol escalfava molt els carrers, així que m’he refugiat en l’habitació. Sola, tancada en el bany i a terra, com prefereixen els meus genolls. M’he posat els guants de goma i he començat a repintar uns mamarratxos. Amb les mans, sense pinzells. El cor em guiava. I quan el cor ha parlat prou, ho he guardat tot a la bossa.
Una estona a la cafeteria
He descansat en la cafeteria. He llegit una mica sobre Sudan. I entre lectura i lectura, observava el moviment de les persones. La majoria eren homes sudanesos, però també hi havia perfils arabitzats. Entre els locals n’hi ha de més negres que altres. Així es poden distingir els dinkes i els nuers. Originalment pertanyen a l’altra república no islàmica de Sudan del Sud.
Els mals pensaments m’han vingut al cap en pensar que aquests que són tan alts pertanyen al grup de Riack Machar, el líder dels nuers. Ell sempre ha tingut una relació ‘celestinesca’ amb el govern de Khartum. Sobretot en els anus de la guerra ‘calenta’.
He demanat a Déu que encenga el cresol perquè la guerra civil a Sudan del Sud s’acabe. Ja està bé de tant de dolor. La llum els ha d’ajudar a trobar el camí de la coexistència.
En el restaurant del veïnat, on treballa un jove sirià que és professor de química, he dinat d’una sopa de xampinyons.
Nico, l’alemany, s’ha unit als meus plans. Mustafa, el de l’hotel, ens ha parat un taxi. Després de comprovar que ha entès on volíem anar, Nico i jo ens hi hem assegut.
Khartum, 2017
Khartum 2017. El Khartum que, amb l’ajuda dels països sunnites de la península aràbiga, ha crescut amb gratacels. No us puc dir si la misèria dels suburbis ha disminuït o ha continuat rabiosament gangrenant la vida dels pobladors. He implorat el cel perquè la meua veu arribara a Déu.
Hem anat al Museu Nacional de Khartum. En una cafeteria ens hem fet un cafè. Hem parla amb un home en anglès i hem vist una exposició amb obres d’artistes locals.
Hem pagat dos pounds cadascú i hem entrat al museu.
Hi havia el mapa del país sense Sudan del Sud. Estrany, però rela! Jo sempre he pensat que el Sud podia fer les coses millor a soles. No pensava que suspendria l’examen escrit i l’oral com està fent. Sé que els factors ambientals i religiosos no estan ajudant gens.
El Museu Nacional
El museu té moltes peces que, ‘embolicades’ amb el millor paper, no tindrien res a envejar a el Prado, el MoMa o el Gughenhein, a banda del Louvre. Però la presentació en aquest museu és molt simplista.
Així és que m’he concentrat en les talles de pedra. Tenen una inspiració fortament religiosa. És en l’època cristiana on els cossos estan pudorosament tapats amb robes. La ceràmica està decorada amb elegància. Això m’ha fet recordar les meues amigues artistes, Anna Sáenz i Maria José Francés.
Les lletres dels jeroglífics del món kuhista i egipci m’han fet intentar esbrinar el missatge que transmeten. I el missatge sempre és el de fer el millor per als altres. En ells també ressonen els trons de les guerres civils que no han parat de produir desplaçaments com ho han fet les del segle XXI.
He gaudit mirat un pare, la mare no hi era, ensenyant el contingut de les vitrines i altres peces, als seus fills. M’encanten els museus!
Poc públic
Hi havia tres alemanys i uns quants sudanesos que, com nosaltres, intentaven seguir el fil de la història a través de les pedres, els vidres i les joies que formen part del museu de Khartum.
M’agrada perquè tots els objectes tenen una explicació escrita en àrab i en anglès.
No puc dir el mateix del museu de l’església de Santa Maria de Zion a Aksum. Els homes han escrit la història amb les seues mans utilitat els diferents ‘teclats’.
L’exposició del segon pis està formada per frescos cristians. M’ha sorprès! No els esperava tan bonics. Em parlen en mode cristià. El cristianisme s’ha assentat entre la primera i la cinquena casca del Nil. Els emigrants àrabs i la conversió a l’islam d’un príncep dels nubis, va fer que l’espai fos ocupat pels de la lluna. Els creients de la creu van passar a ser una minoria. A la península hispànica va passar el mateix al final de la reconquesta. La lluna va ser derrocada. A mesura que viatge, llegesc més i això augmenta la sensació que sé massa poques coses i que la vida és molt curta.
Els nous dragomaners
A les sis de la vesprada, Nick ha començat l’últim Meeting oficial del viatge. A l’equip s’han unit Marian, Michael i Maurice, anglesos. Amb aquest equip arribarem a El Caire. Allí començaran els comiats del viatge que va començar a Ciutat del Cap el 13 de novembre del 2016.
Tots juntets hem anat a sopar al lloc de sempre, el del cambrer sirià. Ens agrada el lloc, el menjar, i el fet de poder sopar en la terrassa, que en veritat és la vorera. Avui hi havia un militar, o potser és policia, vestit amb un uniforme blau. No l’havia vist abans. Nico el tenia darrere i ha dit que l’havia vist a migdia per allí. M’ha fet l’efecte que ens escorten indirectament. Ho entenc. Algun fanàtic antiinfidel ens pot voler fer una brometa…