Sudan, Khartum, 6 de març del 2017
Aquesta nit ha fet tant de fred que fins i tot s’ha congelat el desodorant. L’aigua amb què m’he rentat la cara també estava gelada. M’he despertat de colp. A poc a poc he tret el cos del sac de dormir, però amb tant de fred que ho he fet tot molt lentament. He eixit de la tenda i he pixat al vol. M’agrada, perquè m’agrada la vida nòmada.
Abandonem el campament
A les cinc i mitja del matí ja estava vestida. Des de l’interior de la tenda he contemplat les estrelles del desert. Haurien de ser patrimoni de la humanitat de la UNESCO. Vestides de plata s’acomiadaven de la lluna amb un ball. A les sis, el sol ja era fora. Ben groc, i amb ganes d’escalfar aquesta part del planeta. Em venia de gust continua en mode contemplació, però no ha pogut ser, perquè no sóc una ermitana, sinó que forme part d’un grup que té uns horaris que complir.
Hem desdejunat gaudint del romanticisme d’aquest hotel de les pedres. Som nou. Els set viatgers i Nick i Tom. Després hem escurat i amb el camió carregat amb totes les nostres pertinences, a les set del matí, ens hem posat en marxa.
Asseguda a la banda esquerra del cotxe, en la primera finestreta, la que està darrere de Nick, que ara fa de copilot, i amb les ulleres de sol ben col·locades, he saludat l’asfalt que ens ha de dur a Karthum
De sobte, l’escenari ha abandonat la planor i s’ha convertit en muntanyes pedregoses que allotgen una gran quantitat de rèptils.
Controls de policia
Hem passat per molts pobles i tots tenen mesquites molt noves. Espere que les escoles, que no he vist des de la carretera, estiguen en tan bones condicions.
Ens hem trobat un esquadró de soldats que anaven en formació. Espere que no els facen atacar els seus antics soldats de Sudan del Sud o als seus cosins de Darfur.
Abans de les nou del matí ja havíem passat per tres controls de policia. No hem tingut problemes. Un dels agents m’ha semblat que anava prou mal vestit perquè la jaqueta que portava tenia forats.
La majoria de les dones que he vist passant pels pobles anaven vestides a la manera sudanesa. El vent els resseca la cara, les mans i els peus.
El Nil Blau
També hem passat pel pont del Nil. El blau, que el vam veure nàixer en el llac Tanna, a Etiòpia. En vista de la pau que irradia i els bancals que fertilitza, també podia ser patrimoni de la UNESCO. Em sembla que els rius estan infravalorats. Nosaltres anàvem en la mateixa direcció que el Nil. Allí s’ajunta amb el Nil Blanc que naix a Uganda, al llac Victòria.
Com que els ponts són considerats zones sensibles pel que fa a la seguretat, Nick ens ha insistir que no férem fotografies.
Després de passar el pont del Nil Blau hem arribat a una carretera important. Nick ha girat a la dreta, cap al nord. Si jo haguera conduit, hauria conduit cap a l’esquerra i crec que hauria arribat a la zona poblada pels nubis.
A les deu hem parat en una gasolinera que està al costat d’un ‘tangana’ on dues dones venien bossetes amb cacauets. No he pogut comprar res perquè no porte moneda del Sudan. He de canviar dòlars quan arribem a Karthum. Una de les dones tenia els seus trets tribals molt exagerats. Com que no estàvem a soles perquè el guarda de la gasolinera era molt a prop no li he demanat si ens podíem fer una foto juntes. No m’ha agradat veure que portaven calcetins. Això no és sudanès. Tapar-se els peus és una moda importada.
Quan hem tornat a pujar al camió, només faltaven 170 quilòmetres per arribar a Khartum.
Pobles fets de fang
Hem passat per pobles més grans. Les cases han canviat la forma redona per la quadrada. Els murs són de rajoletes de fang i els sostres són fets de planes troquelades. Els locals consideren que els sostres de palla demostren pobresa. És pràctica però complicada de mantenir.
Hem tornat a passar per una porta de control rutinari. Els venedors de cacaus i tramussos eren joves. Xics, no xiquets. El lloc per als xiquets són les escoles i els parcs. Hem de fer que tots ells puguen gaudir dels seus drets. Amb tot, m’he entristit quan he vist uns xiquets venent aigua per les cases. La transportaven amb uns asets.
A poc a poc, el paisatge s’ha anat desertificant, excepte les zones banyades pel Nil.
Les escoles han canviat els uniformes per gel·labes negres i mocadors de colors. No sé si els colors representen el curs on van els xiquets, o va al gust de cadascú.
Només feia 24 hores que havíem abandonat Etiòpia i ja la trobava a faltar. L’olor del cafè, la blancor dels xals…
La influència d’Aràbia Saudita
A les onze del matí continuàvem en el camió. Hem vist molts complexos religiosos de construcció robusta. Ferro i ciment. Supose que pagat pels saudites que continuen escampant la seua fet.
Els càntirs d’aigua continuen presents en les entrades i eixides dels pobles, però em sembla que tots tenen molts anys. En veure’ls he recordat la bellesa de la religió de l’islam. Oferir aigua al viatger és un acte que ja no es practica gaire.
He buscat el correu de Mohamed Alfatih i l’he trobat. Vam treballar junts a Somàlia. També s’ha retirat d’UNICEF. Li he escrit un missatge. M’encantaria veure’l.
Khartum
A les dotze i mitja hem entrat a Khartum. El primer que m’ha cridat l’atenció ha estat una oficina retolada com ‘Charity Quatar’. Cada dia m’agrada menys la paraula ‘caritat’. Si hi haguera justícia, no seria necessària aquesta paraula. M’han vingut al cap pensaments del què està passant a Darfur. Qui els ajuda? Les ONG convidades pel govern sudanès hauran de callar. Les denúncies sobre els drets humans no són benvingudes pels líders del món que no els respecten.
També he observat que el país està islamitzant-se, que el negre ha passat a ser el color predominant en la indumentària de moltes dones. En la manera de vestir dels homes no he notat tanta diferència. Els més majors porten bates blanques i els joves van occidentalitzats.
En baixar del camió, un xiquet d’uns dotze anys, amb tota la pinta de viure al carrer, i amb la careta de sud-sudanès ens ha demanat ajuda. El meu cor ha plorat. Estava davant la víctima d’un conflicte que ell no ha creat. Els han robat la infantesa. No he fet res. M’he sentit molt malament.
A l’hotel Regency, Nick ens ha donat la clau de l’habitació 211 a Yanni i a mi. Abans ens ha presentat Walid, el guia que ens ensenyarà la ciutat de Khartum. Com sabeu, jo la conec prou bé. Walid m’ha caigut molt bé i m’ha dit que em dirà on puc comprar pintures.
Un bany amb aigua calenta!
Hem dinat tots junts en un restaurant que està al costat l’hotel. El cambrer parlava un poc d’anglès. És sirià, de prop d’Homs. He demanat un cafè sirià després d’un menjar típic. He brindat amb ell perquè Síria puga curar la gangrena que el manté asfixiat des de fa més de cinc anys. Els sirians són el grup més gran de persones que han de fugir de les seues cases en aquest segle XXI.
El primer que he fet en entrar a l’habitació de l’hotel ha estat dutxar-me. Quin plaer. Aigua calenta i sabó!
He anat a una perruqueria de dones que tenia un rètol que deia: ‘Care of hear’. Hi havia tres clientes. La perruquera tenia un accent estrany. Era més blanca que jo. Anava vestida a la manera àrab, però portava una mica de serrell. Portava sandàlies. Mentre em rentava els cabells amb aigua freda, perquè no en tenia de calenta, m’ha dit que és russa. El seu marit és sudanès. Fa 25 anys que ella també té aquesta nacionalitat. El nivell del seu anglès m’ha frenat.
Mamarratxo pel dia de la dona
Tancada en el bany de l’habitació 211 he intentat fer un mamarratxo. No m’ha quedat gaire bé. L’he volgut fer amb dones per a celebrar el 8 de març. Demà continuaré.
Peter, David i jo hem estat una estoneta en la cafeteria de l’hotel. Totes les tauletes i cadires eren ocupades, la majoria per homes. Homes sudanesos, encara que també hi havia estrangers de trets àrabs.
Hi havia un cartell que deia: ‘trobem a faltar Sudan del Sud’ No estava gaire a la vista, així que demà continuaré investigant a veure a quina organització pertany.
Hem sopat en la terrassa de l’hotel. La resta de taules estaven ocupades per homes estrangers. Pels perfils, el color de la seua pell i la manera de vestir, he deduït que venen de països del món àrab. No sé si venen del món humanitari, si són comerciants o són refugiats.