11 d’agost del 2016.
El despertador ha sonat a les sis i quart. Feia dos dies que no em dutxava i m’he mig rentat amb la punta d’una tovallola amagada fora de la tenda. Amb tot, la idea de posar el despertador tan matí era per a veure la sortida del sol damunt el llac, però feia tant de fred i el sol continuava ben amagat, que m’he tornat a deixar caure damunt el sac de dormir. Ens esperava un dia llarg de viatge en que hauríem de cobrir vora 600 quilòmetres. Però ens esperava també una meravella: el desert de Taklamakan.
Tornem al camió
Tot l’equip, 18 viatgers i 3 organitzadors, hem esmorzat un tros de pa a la fresqueta del matí.
Hem baixat una costera a peu i he aprofitat per a acomiadar-me fotogràficament del llac. Després hem pujat en un bus. M’he assegut a la banda esquerra i he pogut contemplar la bellesa de l’aigua que anava circulant pel llit del riu. M’hauria agradat banyar-m’hi els peus a la manera de la benedicció. Hi ha una gran varietat d’arbres que agraeixen al riu els nutrients que els aporta. Cada revolta del riu m’ha semblat l’Edèn. Quina pena que no hi haguera més trànsit que obligarà el xofer a reduir la velocitat. Finalment ens ha deixat en el pàrquing on ens esperava el nostre camió.
Quan hi hem entrat, tots ens hi hem trobat com en casa.
Paisatge en canvi constant: dunes
A poc a poc, les muntanyes han disminuït d’alçada i cada vegada eren menys verdes. Amb tut, uns riuets es resistien i es negaven a desaparèixer del paisatge.
No puc dir-vos exactament quan hem entrat en el desert de Taklamakan. El que sí que sé és que la visió d’una llarguíssima filera de dunes m’ha fet venir ganes de banyar-m’hi com vaig fer a sud de la màgica Algèria.
L’espectacle de les dunes s’ha acabat massa prompte per a mi. M’agraden tant! Les sent tan flexibles!
Les dunes han donat pas a la cadena muntanyosa del desert de Taklamakan. Les muntanyes són rocoses i tenen la pell tintada de molts colors entre els que predomina el rosat. Combinat amb el gris i el marró confereixen una majestuositat especial a la visió del conjunt. No vull que desapareguen de la meua caixa de records.
Muntanyes
Amb les seues formes, sembla que les muntanyes parlen del seu desig d’accedir a les portes del cel. Algunes miren cap endavant, donant la sensació de fer una reverència a la mare terra que les observa amb molt de gust. Les muntanyes ens mostren la seua íntima amistat. S’ajuden a continuar fotes, altives i preparades per a les altíssimes temperatures del dia i les baixíssimes de la nit. M’ha fet pena que al cotxe no li fallara alguna tecla perquè hauria estat una bona excusa per a fer-hi una aturada. M’hauria agradat asseure’m a terra, fora del camió, i escoltar-les. Mentre els meus ulls les miraven em sentia dins, molt dins de la ruta de la seda, la xarxa que va unir Àsia i Europa. Per les coses bones i per les dolentes.
Recordant la bellesa de la serralada que deixaríem darrere, m’he centrat en el paisatge que ens venia de cara. L’efecte de l’aigua jugant amb la terra pinta de verd la superfície.
Korla
A les vuit del vespre, morts de cansament, hem entrat en la ciutat de Korla, que pertany al desert, i on hem vist més policies que en molts altres pobles. És normal. Continuem en zona Uigur, la minoria d’origen turc i de religió musulmana.
En entrar a l’hotel Ju Lan després de fer més de 550 quilòmetres, ens han registrat amb una màquina detectora de metalls i la supervisió d’un home uniformat.
Linda i jo compartim l’habitació 1120. Després d’una dutxa accelerada ens hem unit al grup per a sopar.
Abans de dormir he vist un missatge de la regidoria de cultura de Castalla. Inaugurarem l’exposició de Mamarratxos el 30 de setembre, però ja informaré dels detalls.