13 de setembre del 2016.
Avui tocava trasllat cap a Khivà, la última ciutat que visitaré en aquest viatge per la Ruta de la Seda. El desdejuni d’avui han estat dos ous durs i uns trossets de meló. Tenia tantes ganes de cafè que el Nescafé quasi m’ha paregut real.
450 quilòmetres per davant
A corrents he tancat les maletes amb les teles enrotllades. He tardat més del que volia i en arribar al camió ja no quedava lliure cap dels meus llocs preferits. M’he assegut una estoneta al costat de Palavi, l’australiana d’origen indi. Però no sé per què, no he pogut escriure. Em sentia massa a prop de la cabina del cotxe i alguns parlaven massa a prop de mi. Finalment, m’he canviat de lloc i he anat a la última fila, al costat de Jenni, la búlgara. La carretera tenia massa clots per escriure, així que m’he dedicat a esborrar algunes fotos de la Cannon gran. Les que no tenien cap valor o estaven repetides…
El desert ens ha acompanyat durant tot el trajecte fins que hem parat a dinar en un restaurant de carretera. Sopa i una cervesa. La cervesa ha estat un error perquè duc molt de cansament damunt.
A les dues del migdia, el desert continuava igual de pla, però probablement hi havia més arbustos. No gaire alts. La majoria dels meus companys dormien. Jo he fet els deures que portava endarrerits. L’autovia m’ha permès escriure.
A les cinc de la vesprada hem donat per acabats 450 quilòmetres de trajecte. Khivà forma part del triangle històric d’Uzbekistan.
Nic ens ha donat la clau de l’habitació 204 de l’hotel Hayat Inn a Jaquelin i a mi. Ella no ha sopat perquè tenia l’estómac un poc malament. A mi el que em feia mal eren els meus genolls. Així que m’he assegut en el vàter i he començat a fer mamarratxos. Fins a les onze de la nit. Ho he fet prou vegades això de pintar en el bany dels hotels, durant aquest viatge. El meu sopar ha estat quasi una pastilla de xocolate rus que he trobat en alguna butxaca de les bosses.